Koala

El koala és un mamífer marsupial que habita als arbres d'Austràlia.

Morfologia
El koala mesura entre 61 i 85 cm i pesa entre 4 i 14 kg.
Els seus trets més distintius són un nas fosc que sobressurt i unes orelles grans, cosa que fa deduir que l'olfacte i l'oïda juguen papers importants en la seva vida. El koala té un cap gran en proporció al cos i la seva massa cerebral és relativament petita.
Tenen un pelatge suau, entre marró i gris platejat. El pelatge dels koales que viuen en llibertat és més adobat que el dels que viuen en captivitat.
Les extremitats anteriors tenen unes urpes esmolades. Cada mà té cinc dits, dos d'ells oposats als altres tres, a semblança del polze humà. Això els permet aferrar-se als arbres amb més facilitat. Les extremitats posteriors no tenen urpa al dit major; el segon i tercer dit estan fusionats per formar un garfi amb el que poden extirpar-se les paparres.
Els mascles es diferencien de les femelles per la bossa testicular, així com per la glàndula que tenen al pit, que desprèn olor. Les femelles, al seu torn, s'identifiquen per la bossa o marsupi. A més, normalment tenen faccions més suaus i una estatura menor.

Sentits
Com a animals nocturns que són. La seva vista és, tanmateix, més aviat mediocre. El gran nas dels koales és excepcionalment sensible. Els dóna informació sobre tot el que concerneix a la supervivència, el seu territori i l'aparellament.

Hàbitat
Les poblacions de koales només poden estendre si es troben en l'hàbitat adequat. Aquest inclouria els arbres preferits pels koales (principalment eucaliptus, però també d'altres) que han de créixer associats en certa manera sobre un terra adequat, a més de suficients precipitacions.
Un hàbitat amb espai limitat té, òbviament, una capacitat limitada. Si una zona es redueix, queda trossejada o es destrueix en la seva totalitat, disminueix el nombre de koales que hi viuen. La capacitat d'un hàbitat depèn de la consistència dels arbres, la densitat de l'arbratge, les pluges, el clima, el terreny, les formes del paisatge i la superfície total.

Quantes hores dorm un koala i per què ?
Perquè estalviar energia i dormen 20 hores al dia.

Amenaces
Els seus depredadors naturals són els dingos, les òlibes, les àguiles, els varànids, els voltors i les serps pitó. Les èpoques de sequera i sobretot els incendis també els poden resultar perillosos. L'acció de l'home ha provocat l'aparició de nous perills, com cotxes, gossos vagabunds, insecticides i piscines. A més, actualment tenen un major risc de contraure gangrena. Les carreteres que travessen territoris de koales són barreres inexpugnables. L'hàbitat també es redueix a causa de tallar d'arbres, l'extracció d'aigua i la construcció de tanques.

Alimentació
Els koales s'alimenten gairebé exclusivament de fulles i escorça, així com dels fruits de l'eucaliptus.
Un koala adult necessita entre 200 i 400 grams de fulles al dia.

                                 

Per què suem ?

Ja sigui hivern o estiu suem, però hi ha moments en què se sua més, per exemple, mentre fem esport o quan fa molta calor.
Suar és un mecanisme que refrigera el cos. Quan la temperatura corporal augmenta, les glàndules sudorípares segreguen la suor, líquid format per aigua i sals mineral. L'aigua de la suor s'evapora utilitzant la calor del cos i, d'aquesta manera, es rebaixa la temperatura corporal.
La quantitat de suor que es produeix depèn de la temperatura del cos.
L'aigua que perdem amb la suor hem de recuperar-la bevent, sinó ens podem deshidratar.
Si aquest mecanisme de regulació de la temperatura no funciona bé, es produeix un cop de calor que fins i tot pot arribar a ocasionar la mort de la persona.

La Malaltia de Parkinson (MP)

 La Malaltia de Parkinson és una malaltia neurodegenerativa, és a dir, crònica i progressiva. Afecta al sistema nerviós central, concretament a les estrucutures del cervell encarregades del control i de la coordinació del moviment, així com del mateniment del to muscular i de la postura.

Els símptomes més freqüents són:

- Tremolors: lents i rítmics, predominen estant en repòs i disminueixen en fer un moviment voluntari. No necessàriament els presenten tots els pacients.

- Rigidesa muscular: resistència a moure les extremitats.

- Bradicinèsia: lentitud de moviments voluntaris i automàtics. Falta d'expressió de la cara, escriptura lenta i petita.

- Anomalies posturals: inclinació del tronc i el cap cap a davant. Colzes i genolls encongits.

- Anomalies en caminar: marxa lenta, arrossegant els peus. De vegades es donen passos ràpids i curts amb dificultat per parar-se. Episodis de bloqueig on els peus semblen que es quedin enganxats al terra.

- Transtorns de l'equilibri: reflexos alterats i fàcils caigudes. 

Aquests símptomes no són permanents, apareixen i desapareixen, el que provoca en el malalt un sentiment de gran dependència i indefensió.

Com detectar-la?

Al principi de la malaltia resulta molt difícil de diagnosticar perquè els símptomes són lleus, poc específics i poden portar a la confusió. La primera fase del Parkinson no sol presentar tots el símptomes típics, per exemple, tremolors o rigidesa.

Curs de la malaltia 

La velocitat de progressió de la malaltia és molt variable segons els pacients. El Parkinson és una patologia progressiva però amb la medicació pertinent es pot frenar l'avanç de la malaltia, l'intensitat dels símptomes i millorar la qualitat de vida del pacient. De normal, les formes rígido-acinètiques són més molestes i menys controlables que les formes tremoloses del Parkinson.

Com combatir-la?

- Medicació pròpia per la malaltia que aportarà la dopamina que falta al cervell.
- Medicació simptomàtica que controlen les molèsties secundaries de la malaltia.
- Intervencions quirúrgiques.
- Rehabilitació amb teràpies complementàries que ajudaran a conseguir un major grau d'autocontrol de les funcions motores.

Problemes associats més freqüets són:

- Transtorns del son: insomni per agafar el primer son, son molt fragmentat al llarg de la nit, despertar-se molt d'hora i no tornar a dormir-se, malsons, crits nocturns, somnolència, etc.
- Dolors musculars o articulars.
- Cansament, esgotament fàcil, cansanci crònic.
- Restrenyiment.
- Falta de control de l'orina.
- Problemes sexuals: generalment falta de desig sexual, impotència, tot i què en ocasions pot succeir tot el contrari, exitació excesiva de desitjos sexuals, ejaculació retardada.
- Transtorns depressius o aïllament social.
- Sudoració excesiva i crisis de seborrea.
- Transtorns respiratoris.
- Transtorns de deglució (s'empassa malament).
- Transtorns oculars: sequetat dels ulls, picor, visió doble o falta d'enfoc visual.
- Enlentiment de les funcions psíquiques.

Etapes de la malaltia

S'han establert 5 nivells clàssics de progressió de la malaltia. Cal destacar que no tots els pacients han de passar per tots els nivells.

Nivell 1: símptomes lleus, afecten només a una meitat del cos.

Nivell 2: símptomes bilaterals, sense transtorn de l'equilibri.

Nivell 3: inestablitat postural, símptomes notables, però el pacient és físicament independent.

Nivell 4: incapacitat greu, però el pacient pot arribar a caminar o estar de peu sense ajuda.

Nivell 5: necessita ajuda per tot i passa el temps sentat o al llit.

Només el 15% dels pacients pateixen un grau de deteriorament motor tant greu que necessitin ajuda constant.


                                           

Per què se'ns posa la pell de gallina?

Perquè quan tenim fred o por el cervell envia missatges a músculs molt petits sota els pèls de la pell, que es posen de punta, es tanquen els conductes de les glàndules de la suor i els capil·lars prop de la superfície s’estrenyen: tot per a evitar pèrdues de calor.
Es tracta d’un reflex que no controlem.

Com es comuniquen els dofins ?

Els dofins es comuniquen per mitjà de xiscles i xiulets. Els primers consisteixen en petits polsos de 300 sons per segon, generats pel meló situat just a sota de l'espiracle. Els xiulets són sons de to uniforme que provenen de la part profunda de la laringe. Els utilitzen per comunicar estats d'alarma i excitació sexual.

Els dofins són capaços d'aprendre, realitzar tasques de certa dificultat i comunicar-se entre ells. Habilitats que situen als dofins amb un nivell d'intel.ligència similar als primats.

Animals de Anserall i animals a casa meva

GATS
El gat és un petit mamífer carnívor
Els gats, que poden tenir el pelatge de molts colors diferents, són depredadors capaços de caçar més de 1.000 animals diferents.
Es comuniquen mitjançant miols, gemecs, xiulets, grunyits.







Quants cromosomes tenen ?
Els gats tenen trenta-vuit cromosomes.

Quant pesa un gat ?
Els gats solen pesar entre 2,5 i 7 kg, però algunes races de gats com els Ragdoll i els Maine coon poden sobrepassar els 11,3 kg.

Quants anys viuen els gats ?
Els gats domèstics viuen generalment entre catorze i vint anys.
 Els gats de carrer que viuen en ambients urbans solen viure dos anys o menys. Si se'ls manté en colònies, poden viure molts més anys.

Esquelet 

Els gats tenen set vèrtebres cervicals, tretze vèrtebres toràciques, set vèrtebres lumbars, tres vèrtebres sacres i, excepte en el cas dels gats manx, vint-i-dues o vint-i-tres vèrtebres caudals.  Els gats tenen una gran mobilitat i flexibilitat de la columna vertebral gràcies a les vèrtebres lumbars i toràciques addicionals. Les vèrtebres caudals formen la cua, que s'utilitza com a contrapès al cos pels moviments ràpids. Els gats també tenen les clavícules mòbils, cosa que els permet de fer passar el cos per qualsevol forat pel qual els passi el cap.

Boca

Les premolars i les primeres molars formen conjuntament les carnisseres de banda  de la boca, que s'encarreguen de tallar la carn com si fossin tisores.  La llengua felina té unes papil·les afilades, com si fossin punxetes, que li serveixen per aguantar les preses i arrancar-ne la carn. Aquestes papil·les són petits ganxos que apunten cap enrere i que contenen ceratina. També les fan servir per a empolainar-se.

Pell
Els gats tenen la pell bastant laxa, cosa que els permet de girar-se i enfrontar-se a un depredador o un altre gat. La pell laxa també facilita la injecció de vacunes i medicaments per part dels veterinaris.  A vegades es pot allargar la vida amb insuficiència renal per mitjà d'injeccions periòdiques de líquid per via subcutània, que poden servir d'alternativa a la diàlisi.

Pelatge

Els gats poden ser d'un sol color o de dos colors. Poden tenir un patró de colors atigrat en tons grisos o rossos, amb el pèl d'un sol tipus de color en tota la seva extensió o de dos tipus de colors. També poden tenir un patró siamès, amb la cara, la cua, les potes i les orelles de color més fosc. Alguns gats són tricolors. Quan els tres colors d'aquests gats són el negre i dues tonalitats de ros, es parla d'un pelatge carei. Els gats romans rossos solen ser mascles, i els gats carei gairebé sempre són femelles. Els gats de tres o quatre colors són o bé femelles o bé mascles estèrils.

Orelles

Els gats tenen trenta-dos músculs diferents a les orelles que els permeten moure una orella independentment de l'altra, i per tant de sentir-hi direccionalment.

Potes
En caure, un gat pot girar-se i redreçar reflexivament el cos, utilitzant el sentit de l'equilibri i la seva gran flexibilitat. Aquesta habilitat es denomina «reflex de redreçament» i es dóna en gairebé tots els gats, amb l'excepció d'algunes races sense cua. Això es deu al fet que els gats la utilitzen per conservar el moment angular i preparar la caiguda. Són digitígrads, és a dir, caminen directament sobre els dits de les potes. Són capaços de caminar sense deixar gaires rastres,  col·loquen les potes posteriors gairebé directament sobre la petjada de la pota anterior corresponent, minimitzant el soroll i el rastre visible. Els gats tenen el que es denomina «urpes retràctils». Aquest terme és erroni a causa del fet que, en posició relaxada, les urpes queden cobertes per la pell que envolta els coixinets dels dits. Això serveix per mantenir les urpes afilades, evita que es desgastin i els permet acostar-se a les preses sense fer soroll.

CONILLS 
Els conills són un grup de mamífers de la família dels lepòrids. Els conills són animals petits que no superen el mig metre, amb una cua molt curta i unes orelles molt llargues. Tenen unes potes posteriors que utilitzen per desplaçar-se corrent i saltant. Són herbívors i utilitzen el seu fi olfacte i els seus bigotis per buscar aliment.
Tot i que n'existeixen molts en estat salvatge, algunes varietats de conill han estat adoptades pels humans com a animal de granja, com a aliment, o com a animal de companyia.




HÀMSTERS
Els hàmsters són rosegadors de la subfamília Cricetinae. La majoria són originàries de l'Orient Mitjà i del sud-est dels Estats Units. Com que són fàcils de criar, els hàmsters són utilitzats sovints com a animals de laboratori i mantinguts com a animals de companyia. Els hàmsters es caracteritzen per les bosses expansibles ubicades a l'interior de la boca i que van des de les galtes fins a les espatlles.

Quants any viuen ?
Viuen entre 3 o 4 anys.

Quant pesen ?
Pesen: 30-40g en rus; 100-180g el hámster dorado.

Quina es la seva llongitud?
Longitud: 8-10 cm russos; 15-18 cm hàmster daurat.

Maduresa sexual: 2,5 mesos.

Entra en etapa de zel: (després dels dos mesos) cada 4 dies.

Cries per part: de 7-8. S'han conegut casos de 19 cries.

Espècies de l'hàmster
El hàmster daurat o sirià pot mesurar prop de 15 cm, és originari de Síria. El seu pelatge més habitual és d'un to marró clar, encara que de vegades són de pelatge groc clar. Són molt territorials, i solen barallar-se fins a la mort si es mantenen en una mateixa gàbia amb altres membres de la seva espècie. Un cop arribats a l'edat adulta els agrada jugar amb la roda.






L'hàmster rus (Phodopus sungorus) és una espècie de rosegador de la família Cricetidae, que engloba animals com les rates campestres i els lemmings, de vista curta, olfacte agut, sent aquest el seu sentit més desenvolupat, juntament amb l'oïda.

Hàmsters com a mascotes
La cura de tots els hàmsters com a mascotes és fonamentalment similar, però hi ha diferències en l'alimentació i en les necessitats d'allotjament. Els hàmsters nans són molt territorials i sociables, no és preferible tenir-los en gàbies juntament amb altres hàmsters. Els hàmsters daurats són extremadament territorials i es barallaran amb qualsevol altre hàmster que visqui en la mateixa gàbia, arribant fins i tot a matar-se entre ells. Els hàmsters xinesos poden allotjar-se en parelles o grups, però requereixen una gàbia relativament espaiosa per poder viure pacíficament. Encara que són de naturalesa molt plàcida, les femelles d'hàmster xinès tendeixen a tornar-se agressives amb qualsevol mascle que comparteixi la mateixa gàbia quan estan prenyades.
Els hàmsters són animals nocturns.







Allotjament
Els hàmsters es poden tenir a casa allotjats en gàbies i terraris.  Les gàbies són més fàcils de traslladar, l'animal pot usar els seus barrots per escalar i exercitar-se, i solen tenir una porta frontal molt útil per a les tasques de neteja i manteniment. D'altra banda, els terraris eviten que puguin caure femta i deixalles fora, permeten una millor visió de l'hàmster en el seu ambient, i formen un conjunt interior més tranquil i protegit per a l'animal.

Les millors condicions ambientals per tenir un hàmster es donen en un espai de llum, amb una temperatura constant i moderada d'entre 18 i 26 °C, apartat de la llum solar directa, que podria provocar-li una hipertèrmia. És també molt important evitar els corrents d'aire, especialment si s'usa una gàbia de barrots de filferro. Encara que no poden veure distàncies massa llargues, els hàmsters estan més relaxats i curiosos quan se'ls situa en una posició més alta que el sòl, des de la qual puguin atalaiar al seu voltant. El sòl de l'habitacle on visqui un hàmster ha d'estar cobert amb una capa suficientment gruixuda de sorra per rosegadors, incloent els nivells intermedis si n'hi ha.
Els hàmsters construeixen nius per descansar en un racó segur i confortable de la seva gàbia o terrari, per la qual cosa necessitaran un subministrament adequat de trossos de paper o tela; s'ha d'evitar el paper de diari, ja que les tintes comercials podrien donar-los problemes de salut en cas d'ingestió.

JERBO
característiques:
El jerbo és un animal esvelt, amb un coll molt curt, uns ulls bastant grans i redondeador i unes orelles petites i ovalades. Les potes posteriors són més llargues que les davanteres per permetre el salt. Aquest petit rosegador mesura 12 cm sense incloure la cua i uns 10 cm únicament la cua. La llarga cua, acabada en un floc de pèls, que els ajuda a equilibrar-se.



TORTUGA
La tortuga d'orelles grogues (Trachemys scripta scripta) és una tortuga semiaquàtica de la família dels emídids.  Aquesta subespècie és nadiua del sud-est dels Estats Units.

Les tortugues d'orelles grogues mascles arriben a mesurar entre 13 i 20 cm de longitud i les femelles entre els 20 i 33 cm. La cuirassa (closca superior) és d'un color fosc que va del marró al negre, i sovint amb ratlles grogues. La pell és d'un verd oliva amb taques grogues sota el coll i les cames. Tal com el seu nom indica, el plastró és groc amb taques verdes als extrems de la closca. Els mascles adults tendeixen a fer-se més foscos a mesura que envelleixen

GOSSA


El terrier de Yorkshire és una raça de gos del grup dels terriers. Es tracta d'un gos petit.
Regió d'origen: Regne Unit

Les característiques d'aquesta raça són la seva petita mida (entre els 15 i els 20 cm), el seu pes d'uns 3,2 kg i el seu pèl marró i negre o gris.
Pelatge: El pèl en el cos ha de ser moderadament llarg, completament lacio (no ondulat), brilloso, de textura sedosa, no llanós.
Cap: Més aviat petita i plana, el crani no gaire prominent o rodó.
Boca: El musell no massa llarg, nas negre.
Ulls: Mitjans, foscos, brillants, d'expressió intel·ligent.
Orelles:  Petites, en forma de V, erectes, no molt separades, cobertes de pèl curt.
Cua: Amputada: De longitudinal mitjana amb un munt de pèl. Sense amputar: Amb bastant pèl, color més fosc que la resta del cos, especialment al final de la cua.
Caràcter: Alerta, segur.

La malaltia d'Alzheimer

Què és d'Alzheimer ?

És una malaltia neurodegenerativa progressiva i s'ha convertit en la forma més comuna de demència en les persones grans. Cada vegada hi ha més persones afectades.
La malaltia d'Alzheimer produeix una disminuació de les funcions intel·lectuals, difuculta l'aprenentatge de nous conceptes, interfereix en la capacitat de la perona per realitzar la seva vida diària i produeix canvis en la seva personalitat i conducta. Cal dir que no tots els deterioraments de les capacitats mentals relacionats amb l'edat evolucionaran cap a la malatia d'Alzheimer.

Causes

Les causes i la progressió de la malaltia no són clares. Les darreres investigacions associen l'aparició de la malaltia a factors genètics, agents tòxics o ambientals. També es creu que hi poden intervenir malalties mentals, respostes inflamatòries o traumatisme cranials amb pèrdua de coneixement, que afavoririen de forma conjunta o aïllada, el desenvolupament de la malaltia.

S'han diferenciat tres fases clíniques d'evolució de la malaltia

• Fase inicial: les persones afectades tenen oblits freqüents dels records més recents, presenten signes d'irritabilitat i cert grau de depressió. A poc a poc, s'accentua la pèrdua de memòria, la manca de percepció dels dèficits i es tenen dificultats per retenir la informació. En les persones més joves, sobretot s'observa que tenen dificultats per treballar.
• Fase moderada: s'afegeix la confusió de llocs i dates i la pèrdua de vocabulari. També són importants les constants repeticions de la mateixa pregunta o acció, així com problemes d'identificació d'objectes comuns, persones conegudes, colors, sons o olors. Sovint els pacients tenen dificultats per manejar objectes d'ús habitual i també pateixen alteracions en la seva forma de ser. Es poden donar casos d'agitació, inquietud, nerviosisme, depressió, irritabilitat, agressivitat, tenir idees paranoiques o al·lucinacions.
• Fase avançada: es produeix un deteriorament important de la persona afectada i es tornarà totalment dependent pel que fa a la seva cura personal (alimentació, higiene i vestir). Perdrà la capacitat per parlar, entendre, caminar i, de forma progressiva, pot acabar adoptant una posició fetal. També es freqüent que pateixin d'incontinència urinària i fecal. A més, pot arribar a no reconèixer alguns dels seus familiars més propers i a patir crisis epilèptiques. La mort sol ser deguda a infeccions respiratòries, embolismes pulmonars o sèpsies urinàries.

Diagnòstic

Poden passar més de deu o quinze anys des de que es descobreixen els primers símptomes, com fallades de memòria per fets recents, fins al tram final de la vida. Es pot diagnosticar la malaltia amb una avaluació que inclogui els següents aspectes:

• Una bona història clínica.
• Un examen físic i neurològic.
• Una exploració neuropsicològica que contempli els aspectes cognitius, de conducta i funcionals de la persona.
• Analítiques i proves d'imatge com escàners cerebrals, ressonància magnètica cerebral, tomografies computaritzades per emissió de fotons individuals o tomografies computaritzades per emissió de positrons.
• Estudi del líquid cefaloraquidi.

En qualsevol cas, el diagnòstic definitiu només es pot fer mitjançant l'estudi microscòpic del cervell. 

Tractament

La malaltia d'Alzheimer és complexa, perquè afecta diferents sistemes del cos i encara no s'hi ha trobat una solució definitiva.

Actualment, tot i que s'està investigant i avançant, no existeix cap medicació que pugui combatre o detenir la malaltia. Però existeixen tractaments farmacològics i no farmacològics que disminueixen la velocitat de la progressió de la malaltia.